La llei de l’obsolescència
ARA
18 febrero, 2018

S’acaba de descobrir una ciutat mil·lenària a Mèxic. Data del 1350 abans de Crist. Res d’especial, si no fos perquè les estructures mostren que contenia ni més ni menys que 40.000 edificis en 26 quilòmetres quadrats.

Es tracta, aproximadament, de l’extensió i els edificis de l’illa de Manhattan. Costa molt pensar que allà hi van viure durant centenars d’anys persones amb les seves històries, els seus patiments i alegries, els seus problemes polítics…

I que ara no en quedi res. Absolutament res. Què va haver de succeir?

Tornem al present. Ens sembla impossible que pugui desaparèixer una ciutat com Barcelona o com París o el mateix Manhattan. Però… podria arribar a succeir? La resposta més immediata és que no, que ara és impossible, que segles enrere una ciutat podia desaparèixer però en l’actualitat ja no.

No és així.

Hi ha una llei universal, la llei de l’obsolescència, que diu que tot està predestinat a desaparèixer en un futur més o menys llunyà. Han desaparegut plantes, espècies, ciutats i imperis. No hi ha res etern.

I no em refereixo a la desaparició de l’espècie humana el dia en què el sol s’apagui o ens caigui a sobre una supernova. No. Em refereixo a desaparèixer mentre la vida encara sigui possible a la Terra.

Els motius poden ser diversos i és evident que avui la desaparició d’una gran ciutat o imperi no seria gradual. Però si els continents encara es mouen, com voleu que no desapareguin ciutats senceres?

Sovint considerem que aquesta llei serveix de poc a les nostres vides. Barcelona no desapareixerà en els propers cent anys, així que, per què ens ha de preocupar? No obstant això, jo penso que sí que hauríem tenir-la present perquè ens ajuda molt a relativitzar. Tant els problemes socials com els polítics. I ara que pugen feixismes i populismes va bé recordar que no hi ha nació que sigui eterna i que, per tant, tot nacionalisme és un exercici de supèrbia humana.